Els versos, articles, discursos i cartes de Joan Maragall van suposar un canvi de rumb en la literatura, en el pensament i, en general, en la cultura catalana. Ja amb el seu primer recull de poemes i amb els primers articles al ‘Diario de Barcelona’ va aconduir els seus lectors des del floralisme historicista i rural de la Renaixença a la modernitat de la vida quotidiana a ciutat.

Maragall cresqué alhora que creixia l’Eixample barceloní i –atès que l’atzar li oferí aquesta possibilitat– es proposà educar la nova burgesia industrial i comercial que s’hi instal·lava. Va obrir-li horitzons més enllà dels diners i de les ostentacions socials, va fer-li descobrir l’ordre i la bellesa de la natura, el poder de la paraula i de l’art, la força de l’esperit que li permetria enfrontar-se al demà.

El fet que vint anys dedicats gairebé exclusivament a aquest propòsit tinguessin el final tan tràgic del juliol de 1909, degué ser per a ell un cop molt dur. Envellí ràpidament i morí dos anys després.

La data del centenari ha estat una bona ocasió, no tan sols per celebrar l’alta qualitat del que arribà a assolir malgrat els obstacles de l’època, sinó també per comprovar una vegada més la vigència actual del seu pensament i de la seva actitud, enfrontats encara avui a obstacles potser més poderosos dels que li tocà viure. L’home Maragall i la seva obra continuen essent un referent literari, moral i cívic indispensable per a nosaltres, per al país.

Això és el que hem pretès modestament: representar amb un repàs breu, però el més viu possible, la seva vida.

Josep M. Jaumà